“Em sap greu, però no vull ser un
emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M’agradaria ajudar a
tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem
d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els
altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest
món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El
camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.
La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap
a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament, però ens hem
empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb
la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra
intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines,
necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense
aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa
d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens
uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de
persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits,
víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als
qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és
res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí
del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder
que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi
la llibertat no faltarà.
Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us
esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de
pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn
de canó. No us entregueu a aquests individus inhumans, homes màquines, amb
cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou
homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que
no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per
l’esclavitud sinó per la llibertat.
Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home”.
No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres.
Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de
crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure
i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia,
utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món
decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa,
seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder.
Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.
Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara
per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món,
per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la
intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés
porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem
d’unir tots!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada